"Una amnistia que no és amnèsia"
Encara que la llei d’amnistia va entrar en vigor l’11 de juny de l’any passat i que aquesta lletrada va presentar la primera sol·licitud d’amnistia per a la meva defensada l’endemà de l’entrada en vigor, hem hagut d’esperar a febrer de 2025 per veure com el jutjat d’Instrucció número 3 de Lleida ha amnistiat els onze acusats per les mobilitzacions a la ciutat de Lleida del 15 d’octubre del 2019 arran de la sentència del procés.
Parlem de sis llargs anys en què els investigats han conviscut amb la por a unes penes desaforades d’anys de presó i a mesures cautelars excepcionals, des d’ordres d’allunyament dels principals edificis de la ciutat (que els impedia viure i transitar amb normalitat) fins a la mateixa presó provisional que alguns van patir o el buidatge de tot el contingut dels seus telèfons mòbils per haver participat en unes mobilitzacions.
La resolució d’una de les causes més grans contra manifestants a Lleida arriba després que la Fiscalia i la lletrada de la Generalitat no s’oposessin a la sol·licitud de les defenses d’acollir-nos a la llei d’amnistia i a l’arxivament de la causa.
La magistrada determina en la interlocutòria que:
“és procedent entendre que les conductes són perfectament amnistiables, havent sol·licitat totes les parts processals que els acusats per aquestes siguin exonerades de responsabilitat criminal”. D’aquesta forma, declara “l’extinció de la responsabilitat criminal per amnistia”.
La resolució ja és ferma en ho haver estat recorreguda. I encara que resulta un alleujament per les vides d’onze persones, no oblidem les detencions arbitràries, no oblidem l’allargament de la custòdia en centre policial fins al límit de les 72 hores de forma innecessària, no oblidem el tracte rebut, no oblidem els sis anys d’angoixa, i no oblidem tampoc que el primer amnistiat als jutjats de Lleida va ser l’agent de la Policia Nacional que va agredir l’Enric Sirvent, que va patir una aturada cardiorespiratòria que li deixaria una afecció al cor i posteriorment no suportaria el virus de la Covid19, morint l’any 2020 en les crues condicions de soledat que imposà l’aïllament. No oblidem que ningú no ha pagat a Lleida per la brutalitat policial del 1 octubre contra els nostres veïns, avis, nens i gent indefensa. No oblidem el silenci de la fiscalia als interrogatoris dels agents policials implicats, no oblidem la defensa a ultrança que en van fer els lletrats de l’Estat ni l’alineació d’alguns jutges com si es tractés de la seva pròpia defensa. No oblidem el ninguneig i el continu arxivament de causes quan hem estat víctimes junt a la contínua obertura de causes quan n’hem estat els investigats per un legítim exercici del dret a decidir i del dret de protesta.
Aquest país ja hi ha passat manta vegades. Reials decrets i lleis d’amnistia n’hi ha hagut molts en diferents períodes històrics i sempre posteriors a onades repressives de l’Estat espanyol contra els catalans, la dissidència política i el dret de protesta. Des del procés de Montjuïc (1896), la Setmana Tràgica (1909), la vaga de la Canadenca (1919), passant per l’amnistia pels fets d’octubre (1934) en què, a més del govern català, van haver-hi 5.000 persones represaliades, fins arribar a l’amnistia de 1977. La que l’enyorat Joan Rocamora titllava de “càrrega amarga” per a l’independentisme català, puig que fou aplicada de forma general a militants independentistes bascos, comunistes, anarquistes, etc. però va ser vetada als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez…) que van patir exili i llargues condemnes de presó fins als noranta.
Amnistia és un mot derivat del grec que significa “oblit del passat”. Però nosaltres no oblidem. No tenim amnèsia i recordem tots els greuges, les discriminacions. Hem estat víctimes de segona i acusats de primera en totes les instàncies i jurisdiccions espanyoles. I ho tindrem present, ara i sempre.